L'era de l'exploració
marítima europea i la colonització en general, es pretén haver començat en
1492, quan Cristóbal Colón va trepitjar el Nou Món. Però des de gairebé tres
segles abans, existia a la Mediterrània i, en menor mesura, a les parts de
l'Atlàntic oriental, un vast domini, més aviat una confederació de
principats que no un imperi, sota la denominació generalitzada de “Corona
d’Aragó”.
La successió d'illes a
la Mediterrània, constituïen una mena de graons cap a Llevant, amb la
seva importància essencialment econòmica i comercial, a l’hora que religiosa,
i al mateix temps una ruta naval cap a l'Atlàntic i l'or de l’Àfrica Occidental.
 |
| Jerónimo Zurita y Castro Los anales de la Corona de Aragón.
Saragossa 1579
|
L'auge dels catalans
com a una avançada nació marinera entre els segles XIII i XIV té les seves
arrels a la Península Ibèrica a principis del segle XIII, on la reconquesta
cristiana contra els musulmans andalusins va progressar amb sorprenent èxit i
rapidesa.
Aprofitant les
debilitats musulmanes, en Jaume I va aconseguir conquerir l'illa de Mallorca,
d’una gran importància estratègica, i el regne de València.
L'ocupació de les Illes Balears, i especialment la de Mallorca, va ser un
dels principals factors que influenciaren a l’hora d’orientar l'expansió de la
Corona cap a la Mediterrània, en lloc de cap a terra en dins.
Malgrat la retòrica religiosa intensiva emprada per Jaume I, que era en tot cas necessària en ser recolzat pel papa Gregori IX (qui emparat per la butlla papal, que al 1095 havia concedit el papa Urbà II a l'avi de Jaume, Pere I d'Aragó, va despatxar el 13 febrer 1229 dos documents en els quals facultava el seu llegat per expedir indulgències a les terres aragoneses als que organitzessin mainades hostils contra els musulmans), la política exterior de la Corona d'Aragó es regeix en gran mesura per consideracions estratègiques i econòmiques. En altres paraules, tot i el fervor religiós i la ideologia de la "reconquesta", que sens dubte formava part de la perspectiva expansionista catalana, la principal preocupació que va sorgir després de la conquesta de Mallorca, l'any 1229, va ser la formació d'un domini viable estratègica i econòmicament, que els permetés mantenir la seva nova posició com a potència dominant a la Mediterrània occidental.
Malgrat la retòrica religiosa intensiva emprada per Jaume I, que era en tot cas necessària en ser recolzat pel papa Gregori IX (qui emparat per la butlla papal, que al 1095 havia concedit el papa Urbà II a l'avi de Jaume, Pere I d'Aragó, va despatxar el 13 febrer 1229 dos documents en els quals facultava el seu llegat per expedir indulgències a les terres aragoneses als que organitzessin mainades hostils contra els musulmans), la política exterior de la Corona d'Aragó es regeix en gran mesura per consideracions estratègiques i econòmiques. En altres paraules, tot i el fervor religiós i la ideologia de la "reconquesta", que sens dubte formava part de la perspectiva expansionista catalana, la principal preocupació que va sorgir després de la conquesta de Mallorca, l'any 1229, va ser la formació d'un domini viable estratègica i econòmicament, que els permetés mantenir la seva nova posició com a potència dominant a la Mediterrània occidental.
 |
| Pedro Abarca (Jaca, 1619 - Palència, 1693) |
Un cop establerts els
catalans a Mallorca, van embarcar-se en la notable aventura de les conquestes
pel Mediterrani, que no acaben fins a principis del segle XIV. La Corona
d'Aragó controla amb eficàcia les Illes Balears, Sicília, Sardenya, i parts de
Grècia i Àsia Menor sobre el 1330. Fins i tot se les van arreglar per assegurar
els drets i privilegis exclusius per als comerciants catalans en algunes ciutats Nordafricanes.
Tot i que els governadors dels territoris de la Corona a la Mediterrània eren,
en teoria, subordinats al rei a Barcelona, en la realitat governaven les
seves illes com a Principats amb molta independència. D'altra banda, tot i la
coherència en la política econòmica i estratègica, cadascun dels dominis
catalans, amb la possible excepció de Mallorca, es van comportar com a regnes
pràcticament independents.
La talassocràcia
catalano-aragonesa a la Mediterrània va ser en gran part un imperi
mercantilista governat efectivament per una aristocràcia
comerciant. Encara que la ideologia religiosa juga un paper important en
la legitimació i consolidació de les seves conquestes, el fet de regir-se en la
practica per consideracions estratègiques i comercials va fer que els aragonesos fossin en bona part relegats. La conquesta de Mallorca va marcar
l'inici de la pujada dels catalans com a dominants política, militar i
econòmicament a la Mediterrània occidental. Després de la finalització de la
conquesta de Mallorca el 1229 i València en 1238, els catalans van canviar la
seva atenció cap al Mediterrani central i Sicília, on es va involucrar en la
Guerra de les Vespres Sicilianes (1282-1302).
 |
Jerónimo Zurita y Castro - Los Anales de la Corona de Aragón.
Saragossa 1547
|
La seva intervenció a
Sicília finalment va portar a la creació de l'autoritat catalano-aragonesa a
l'illa, una victòria que va donar el control als catalans de les principals
rutes comercials i llocs estratègics a la Mediterrània. Sicília, com Mallorca,
es va convertir en un dels dominis de la Corona més importants de la
Mediterrània, però, a diferència de Mallorca, Sicília va ser governada amb
molta més independència en relació a la Corona d'Aragó. Poc després
de la conquesta de Sicília, un esdeveniment significatiu es va produir a
l'Orient, que va sacsejar la cristiandat al seu nucli: el Regne d'Acre, l'últim
Estat Croat de Llevant, va caure a mans dels mamelucs al 1291. En part com a
resultat d’aquest esdeveniment, i en resposta a la
crida l'emperador Andrònic II Paleòleg per lluitar contra
els turcs otomans, que amenaçaven l'Imperi Bizantí, una organització
de croada, formada majoritàriament per aragonesos i catalans veterans
de la Guerra de Sicília, coneguda com la Companyia Catalana (Magna SocietasCatalanorum), i amb el nom popular d'els Almogàvers, va viatjar a la
Mediterrània oriental.
 |
| Marco Antonio de Camós
(1592)
|
Aquests van aconseguir
establir-se a la península del Peloponesi i formar el Ducat de Atenes en 1311.
L'estat català de l'Est era en gran mesura independent però precisava de la
Corona d'Aragó per obtenir subministraments i reforços, sobretot perquè la
força turca al Egeu i la Mediterrània oriental va créixer. El Ducat d'Atenes va
seguir sent un important lloc d'avançada comercial i estratègic per a la Corona
d'Aragó fins a la seva caiguda en 1388. Encara que el ducat era pràcticament
autònom, va ser considerat per la corona, una part del seu imperi a la
Mediterrània.
Probablement, la
conquesta més costosa va ser en la seva campanya contra Sardenya, als que no
subjugaren fins als anys 1320, i fins i tot llavors només parcialment. Les
rebel·lions constants dels sards i el fracàs general de la Corona per mantenir
el control sobre tota l'illa, va significar que aquesta va entrar en un estat
general de deteriorament i decadència política entre 1327 i 1387. També va ser
el període en el qual van patir mes rebuig les seves polítiques
expansionistes. Per tant, és evident que els catalans van controlar un domini
mediterrani, en gran mesura fragmentat, que només era subjecte a la Corona
d'Aragó d'una manera nominal. La major part de les fonts primàries també donen
una clara indicació que l'anomenat "imperi aragonès" es va enfrontar
a constants problemes, circumstàncies polítiques complexes i va ser, en essència,
una confederació descentralitzada que es mantingué unida només pel comerç,
l’estratègia i una identitat comuna.
 |
| Jerónimo Zurita y
Castro
Saragossa 1579
|
Aquestes empreses de
gran envergadura —no tant posteriorment la de Nàpols— es varen
realitzaren un clima d’estreta col·laboració entre la monarquia i les classes
dirigents catalanes, que veien en aquests nous territoris un empori en el qual
oferir els seus productes i on comprar-ne d’altres per vendre’ls als diversos
mercats peninsulars. Aquesta col·laboració i suma d’interessos va enfortir els
llaços de solidaritat nacional i va envigorir la consciència de pertànyer a una
mateixa entitat política. Així, a la baixa edat mitjana (segles XIII, XIV i
XV), es va configurar una comunitat amb unes característiques plenament
nacionals. Catalunya era, en aquells segles, un estat-nació ben modern des del
punt de vista polític.
El gran hispanista
francès Pierre Vilar així ho va reconèixer en afirmar: «Llengua, territori,
vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condicions fonamentals
de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII ; no hi manca ni
tan sols aquesta preocupació pel mercat, escola en la qual la burgesia aprèn el
nacionalisme; deu texts provarien que aquesta és ben bé la preocupació dominant
que fa que la classe mercantil catalana vulgui el seu Estat».
Només una nació tan
sòlidament configurada i ben cohesionada va poder sostenir sense desintegrar-se
els efectes de la crisi política, social i econòmica del segle XV ; la
introducció a la Corona d’Aragó, en l’anomena’t Compromís de Casp (1412), d’una
dinastia castellana —amb una concepció política de caràcter més autoritari— i,
per tant, la pèrdua d’aquella dinastia pròpia que venia del segle IX.
Tot i que “La nación
catalana no ha existido nunca” o això diuen, curiosament aquesta expressió,
lluny de ser un invent modern, com hem vist, la podem trobar ja
utilitzada per cronistes com Jeronimo Zurita, Francisco Diago, Rafael Martí de
Viciana o Gaspar Juan Escolano, i il·lustres personatges tal com Antonio
Pierozzi, Arquebisbe de Florència parlant de Sant Vicent Ferrer, El Papa
valencià Calixt III, també Ausiàs March es considerava de “nació Cathalà”,
... Però que significa Nació? Si acudim a la RAL trobem la següent definició:
Definició que no ha canviat gaire al llarg dels segles, encara quan aquesta llengua se'n deia castellana:
 |
| 1803 |
 |
| 1783 |
O sigui, em
d’entendre que prové del verb Néixer, i fa referència tant al fet d’haver
nascut o de procedir d’un territori concret, i per tant a tota la població
d’aquest territori, així com a la pròpia extensió d'aquest.
Podem veure un
exemple que ens amplia una mica mes el significat:
En aquest exemple dels Anals en Zurita refereix com els
catalans van conquerir el ducats d’Atenes i Neopatria, i com es que per
molts anys els d’aquesta nació van poblar y defensar aquesta terra. Em
d’entendre “desta nación” com de la nació catalana, o sigui, de gent provinent
de Catalunya.
 |
| Francisco de Aleson |
Així el terme “Nació
catalana” ja no fa referència directa a Catalunya, o a un origen estrictament
català. Així podem entendre: o que el lloc de naixença pot ser divers però
tenint en comú una ascendència catalana, o que hem d'entendre com a catalans tots territoris de la corona.
Per tant seria tota
la població, gent o persones, d’origen català o d’ascendència catalana, sigui
quina sigui la província, país o regne al que hagi nascut o habitin, o tots els
naturals dels territoris considerats catalans?
Tenint aixó en comte
pot ser aquesta altra definició de “nació” s'escauria mes:
 |
| Gaspar Juan Escolano
València 1610
|
“Nació és el conjunt de persones, generalment de la mateixa ètnia, que parlen el mateix idioma i tenen els mateixos costums, formant d'aquesta manera un poble. Una nació es manté unida pels costums, les tradicions, la religió, la llengua (que be a ser el fil transmissor de les anteriors), i la consciència nacional. La paraula nació prové del llatí nātio (derivat de nāscor, néixer), que podia significar naixement, poble (en sentit ètnic), espècie o classe.
Els elements com el territori, la llengua, la religió, els costums i la tradició, per si mateixos, no constitueixen el caràcter d'una nació. L'element dominant ha de ser la convicció d'una vida col·lectiva, és quan la població sent que constitueix un organisme o un grup, diferent de qualsevol altre, amb vida pròpia, interessos especials i necessitats.
La nació no s'anul·la malgrat sigui dividida en diversos estats, i també poden unir-se varies nacions per formar un país. L'Estat és una forma política, adoptada per un poble amb voluntat política, i la nació existeix sense qualsevol tipus d'organització legal, només significa la substància humana que la forma, actuant en el seu nom i pels seus propis interessos.”
Així podem veure com al llarg de les diverses cròniques, si be sembla en un principi que el terme nació catalana es circumscriu exclusivament a Catalunya donant una idea d’estat, evoluciona fins semblar en altres ocasions un terme molt mes ampli, a banda de que parli paral·lelament de Catalunya, València, Mallorca o altre dels territoris o estats de la Corona. Es a dir, per lo que a estats es refereix, trobaríem en un principi el propi Principat de Catalunya, i posteriorment s'amplia als regnes de Mallorca i València, que van ser repoblats majoritàriament "de la nació catalana", assimilant o desplaçant a la població anterior. Com diuen tant en Francisco Diego com en Gaspar Juan Escolano, “per mes de 300 anys han passat tots amb el nom de catalans”, sense fer diferencia del regne o lloc de naixement, tot i ser valencians o mallorquins de naixement.
El Dr. Raúl
González Arévalo al seu estudi “La "NaçiónCatalana" en la repoblación del reino de Granada a finales del siglo XV” afirma:
 |
| Francisco Diago (Regne de València, 1562 - 1615)
(1599)
|
Sin
embargo, antes de continuar con nuestra propuesta es preciso aclarar ciertas premisas
metodológicas que rigen el presente trabajo de investigación. En primer lugar,
el término «naçión catalana», que, lejos de restringirse a los individuos
procedentes de Cataluña, en la documentación de la época se refiere a cuantas
personas procedentes de la Corona de Aragón vinieron al Reino de Granada en
calidad de estantes o para asentarse como vecinos. En consecuencia, comprende
repobladores de origen aragonés, catalán, valenciano y mallorquín.
D’igual manera s’expressan altres historiadors com en Juan Manuel Bello León a “La presencia catalana en la Andalucia occidental a finales de la Edad media”:
Finalmente,
todos los indicios parecen situar a Málaga, a Cádiz y a Jerez como los lugares
escogidos, de forma preferente, por los comerciantes catalanes para su
establecimiento en Andalucía a finales del siglo XV. No es mi intención
detenerme en la descripción de la presencia catalana en Málaga o Granada
después de la conquista cristiana. Esa presencia, y las relaciones comerciales
que generaron durante la etapa anterior, con el reino nazarí, son muy bien
conocidas en la historiografía catalano-aragonesa gracias, entre otros, a los
trabajos de Roser Salicrú, Manuel Sánchez o Manuel Ruzafa, así que no es
extraño que mantuvieran una amplia representación en toda la costa del antiguo
reino. Además, participaron en la repoblación de Málaga o Almería y todos ellos
se preocuparon por crear el llamado consulado catalán de Málaga, en el que,
bajo la denominación genérica de “nación catalana” se agruparon los intereses
de los valencianos, de los oriundos de las Baleares y, por supuesto, de los
catalanes.
Y la
catedràtica de la universitat de Màlaga Maria Teresa López Beltran a “La “nación” catalana en la repoblación y conformación de lasociedad malagueña (1487-1538)”:
Pero,
antes de centrarnos en el tema, es preciso tener en cuenta, por una parte, que
en la época que tratamos el término ”nación” catalana se utilizaba para
designar a cuantos mercaderes, tratantes, armadores, patrones..., acudían a
Málaga procedentes de ciudades, villas y lugares de la Corona de Aragón para
gestionar asuntos de diversa índole, en calidad de “estantes” o moradores, si
bien algunos de ellos –sin desvincularse definitivamente de sus respectivos
lugares de origen-, acabaran asentándose en la ciudad como vecinos. Por tanto,
pues, bajo el genérico nombre de “nación” catalana se agrupaban catalanes,
valencianos y oriundos del archipiélago balear.
 |
| Fr. Josef Rodriguez (¿ - 1703)
(Ministre del Real
Convent del Remei de Valencia,
Cronista General de l’Ordre
de la SS Trinitat a la Província d’Aragó)
Valencia 1747
|
D'entrada, doncs, la
consciència de catalanitat seria una consciència de filiació. La nova
estructura política en què s'integraven immigrants i descendents d'immigrants,
havia de produir de seguida l'ús habitual del gentilici propi de l’estat en
concret. Els habitants del regne de Mallorca havien de dir-se inevitablement
"mallorquins", etc.. . Però, durant molt de temps, això no mes
va significar que eren naturals o veïns d’un dels nous estats: no es tractava
d'un nom amb intenció "nacional". La distinció entre "catalans",
"valencians" i “mallorquins”, dins de la Corona d'Aragó, es reduïa a
indicar una pertinença jurisdiccional: una "ciutadania" en el sentit
jurídic de la paraula -de passaport-, per exemple podem
trobar-nos que om es pot qualificar com de “Natione, catalanus; Patria,
Valentinus”, “de nació catalana natural de Mallorca” o el ya conegut "cavaller
valencià de nació català".
Des de fora dels
territoris de la Corona, la duplicitat de gentilicis resultava supèrflua:
"catalans" i "valencians" eren súbdits del mateix sobirà, i
la diferència entre el Regne i Principat es feia imperceptible; en canvi,
resultava palesa la identitat de llengua, cultural i la unitat d'estirp. Per a
un estranger, valencians i mallorquins no eren sinó catalans: uns catalans més,
com els del Principat.
El Papa valencià
Calixt III (Alfons de Borja i de Llançol), al que els italians anomenaven
“il vegliardo catalano”, s’anomenava a si mateix “Papam catalanus”.
Nomenà cardenals dos nebots seus: Joan del Milà i Roderic de Borja (futur papa
Alexandre VI) i féu capità general dels exèrcits pontificis un germà d’aquest
darrer. Repartí incomptables beneficis eclesiàstics entre els seus parents i
es va envoltar de catalans i valencians —se n’han comptat més de dos-cents
seixanta que tenien un càrrec o un altre al Vaticà. Sembla que ell mateix es
vanagloriava d’aquesta situació i se li atribueixen aquestes paraules: «Magna
est profecto gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa, catalanus; Rex
Aragonum et Sicilae, catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus
ecclesiae, catalanus; generalis ordinisminorum, catalanus», es a dir: «Indubtablement la glòria de la nació
catalana és gran en els nostres dies: el Papa, català; els reis d’Aragó i
Sicília, catalans; el vicecanceller, català; el capità de l’església, català; el
general de les ordes menors, català».Ja és
 |
| Jerónimo Zurita y Castro
|
Ara be, quant de
temps pot durar aquesta idea d’identitat dels descendents dels colonitzadors,
deslligats de la terra d’origen i un cop han creat un nou estat, abans de generar
una nova identitat pròpia?
Quant van trigar els
descendents dels catalans en deixar de sentir-se com a tals i començar a
sentir-se mallorquins i valencians? Quant van trigar els descendents dels
conqueridors castellans i els “indians” d’arreu a sentir-se argentins,
peruans, cubans, etc..? Y els descendents dels colons majoritàriament britànics
en sentir-se Nord-americans?
 |
| Las cosas maravillosas de la sacta ciudad de Roma. Roma 1589 |
Com ja em comentat
explica Escolano que “... por más de trescientos años han pasado los
deste reyno debaxo del nombre de catalanes, sin que las naciones estranjeras
hicieran diferencia ninguna de catalanes y valencianos…” fins que “...se dio un gran inconveniente , que cuando se podia
escribir de los nuestros en particular, y de sus jornadas, y hechos notables en
guerras, salía a la luz debaxo del nombre de catalanes sin hacer mención de los
valencianos en su propio nombre...”. Finalment, contant “cien años o poco mas” a
partir de la unió dinàstica de Castella i la Corona d’Aragó, “cada una a tirado por su cabo (…) y
tenidas por diferentes”.
 |
| Jerónimo Zurita y Castro
Saragossa 1579
|
Hi han uns paràgrafs
del sermó que el doctor valencià Josep Climent i Avinent va pronunciar en 1766
quan prenia possessió de la Mitra de Barcelona. "Fora d'aquests motius,
germans meus", diu el bisbe Climent als seus diocesans, "trobada
altre particular i molt poderós per estimar-vos, en el benefici que els vostres
majors van fer a València, la meva pàtria, lliurant-la de la dura esclavitud
dels mahometans, i en la memòria que la poblar seus gloriosos conquistadors. De
manera que, si bé es mira, València pot dir-se amb propietat una colònia de
Catalunya, gairebé tots els valencians som catalans en l'origen, i amb curta
diferència són unes mateixes els costums i una mateixa la llengua dels naturals
d'ambdues províncies ".
L'era de l'exploració marítima europea i la colonització en general, es pretén haver començat en 1492, quan Cristóbal Colón va trepitjar el Nou Món. Però des de gairebé tres segles abans, existia a la Mediterrània i, en menor mesura, a les parts de l'Atlàntic oriental, un vast domini, més aviat una confederació de principats que no un imperi, sota la denominació de “Nació Catalana”.
Algunes altres referències que certifiquen la consciència de catalanitat dels ciutadans dels
regnes de Mallorques i de València:
1289.
Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro
Gradenigo, així: “Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus”
1292.
A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne
de Mallorca i els comtats catalans del nord de la “dominatione Catalonie”.
1293.
Jaume II, en carta al Dux de Venècia en esment a tot el seu domini: “… partibus
imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae”.
1309.
Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: “ad requisitionem Magistri
Raymundo Lull Chatalani de Majoricis”.
1311.
“Jo, Ramon Muntaner, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al
senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e
prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València”.
1316.
Guillema, esposa de Salvador Pedrosell, fa un llegat per a l’alliberament de
“captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”.
1319.
Pere el Gran s’anomena “Heres Cataloniae” com a indicació que era l’hereu de
tots els regnes catalans.
1325.
Referint-se als habitants del sud de València, Ramon Muntaner diu: “són vers
catalans e parlen del bell catalanesc del món”.
1328.
“(…)eren vint almogàvers de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans
que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna”. (de la Crònica de Ramon
Muntaner)
1352.
A la Crònica del Cerimoniós, s’informa d’una tempesta que patiren les barques a
Sicília: “No se’n perdé alguna, sinó una galera dels catalans que era de
València”.
1353.
En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar
un càrrec, calgui ser “dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via
entès que sia català e no d’altra nació.”
1354
S’ordena a Mallorca que, a les barques, per cada esclau hi hagi sempre el doble
de “cristians catalans”.
1356.
Es produeix l’intercanvi de trenta presoners genovesos, retinguts a Mallorca,
per altres trenta “catalans del dit regne de Mallorca”, presos a Gènova.
1365.
Pere IV aprova uns capítols: “E mes com los mallorquins e poblats en aquella
illa sien catalans naturals, e aquell reine sia part de Catalunya.”
1370.
Bernat Serra, notari de València es refereix a: “alcuns mercaders catalans
entre los quals Johan Roca de València”. Bernat de Miracle, un altre expert en
dret de València reitera la referència: “entre los quals catalans que hi moriren
hi morí En Johan Roca, jove, de València”.
1384.
Es mana a Mallorca que cap “filla de cativa e de català o de altre home franch
no gos portar draps de seda”.
1390.
Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que “si alcun català robava gra de
dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa” se li
augmentava el càstig.
1391.
Es decreta a Mallorca que ni els conversos ni els sards disposin d’armes i que,
si en tenen, les encomanin a amics seus que siguin “catalans de natura”.
1392.
El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que
“fan honor e utilitat (…) a tota la nació catalana”.
1392.
Els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat
marina: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres
nacions circunvehines?”.
1399.
Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els
armaren per infringir als berbers “durs càstichs, terrible terror e punició
condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació”.
1409.
Vicent Ferrer en predicar a Segorb, per distinció de les dues llengües de la
zona i per referir-se a la zona de València de parla catalana, anomena
Catalunya a la València de parla catalana: “Vosaltres de la Serrania, que
estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e
altre català”.
1412
Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen “Regnum Cathaloniae” referint-se a les
Corts Generals de Casp a l’Aragó.
1418.
Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: “aquell fill d’Adam que està
assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques
i té per nom Anselm Turmeda”.
1420.
Es prohibeix a Mallorca que pugui exercir l’ofici de blanquer cap esclau si no
és “fill de cativ e de català”.
1437
Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb
l’expressió “totam nationem cathalanorum”.
1444.
Els Consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la “Nació
Cathalana” i els altres súbdits.
1445.
Es denuncia al governador que a Costitx es fa gresca i jocs “vedats així
catalans com a esclaus”.
1450.
Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no
oblidar els escriptors “de nostra nació catalana” i esmenta Ramon Llull, Bernat
Metge i el valencià Nicolau Quilis.
1451,
El mallorquí Jaume Cadell, comandant les tropes encarregades de sufocar la
revolta de Simó “lo Tort” Ballester, apel·la a la clemència dels mallorquins
revoltats que l’han derrotat: “Senyors, penseu que tots som catalans!”
1455.
Calixt III (Alfons de Borja, fill de Xàtiva) s’anomena “papa catalanus” i
brinda el seu pontificat a “gloria nationis catalanae”.
1455
És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja,
procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis (“O Dio, la Chiesa Romana
in mani dei catalani”) com per ells mateixos
1456.
Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre “de la
nostra nació”.
1462.
Arran de la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca es posà al costat de
la Generalitat en la causa contra Joan II d’Aragó, el sense fe, pare de Ferran
el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella amb el crit eloqüent de “Visca
Catalunya!”.
1467.
S’aclareix a Mallorca que la prohibició de fer de teixidor no afecta “fills
il·legítims, de cathalà e de cathalana”.
1468.
El rei Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons el Magnànim, era atacat en la condició
de català: “Sto catalano quante ne fa!”.
1469
Dues barques mallorquines es refugien d’una tempesta a la Camargue, a
Occitània. Els tripulants són descrits com a “cathalans” que foren alliberats
“relaxats per retornar a Mallorca”.
1490.
En ser elegit papa Alexandre VI (Roderic de Borja, natural de Xàtiva), en
recordar el pontificat anterior de Calixt III, la cúria s’exclamà: “O Dio, la
Chiesa Romana in mani dei catalani”.
1493.
Ferran II d’Aragó, a Castella, era anomenat “viejo catalán” i “catalanote”.
1539:
A les edicions (a València i Sevilla) de la traducció castellana de las obres
de Ausiàs Marc, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era “caballero
valenciano de nación catalán”.
1554:
Matteo Bandello a Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta
Catalogna non és piu lasciva e amorosa città”.
1564:
Els jurats de Menorca Llorenç Gomila, Bernat Mascaró, Antoni Melià i Simó Gallo
sol·liciten als consellers de Barcelona: “vullen fer-nos la mercè de subvenir
aquesta misera ylla tan fael a Sa Magestat y filla d’aquex Principat”. Hi
envien Joan Saura de Binigalluf i supliquen “vullen afavorir-lo (…) mirant que,
som fills de Catalunya y vassalls de Sa Magestat”.
1604:
J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders
vells catalans”.
1610:
Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno
de Valencia: “(…) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del
nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia
ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se
entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación”.
1766:
El castellonenc Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de
Barcelona: “Casi todos los valencianos somos catalanes (…) debeis reconocerme
como paisano vuestro”.
1778:
F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían
éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”.
X.M.C. 5/2015
Jaume
Sobrequés i Callicó
Joan
Fuster
Mohamad Ballan
Cartography,Maritime Expansion, and “Imperial Reality”: The Catalan Atlas of 1375 and the Aragonese-Catalan Thalassocracy in the Fourteenth Century.
Raúl González Arévalo
Juan Manuel Bello León
Maria Teresa López Beltran
La “nación”catalana en la repoblación y conformación de lasociedad malagueña (1487-1538)
José Maria Ruiz Povedano
(I. N.B., Málaga)
Josep
Serrano Daura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada