dimarts, 12 de gener del 2016

LA CASA REIAL D’ARAGÓ I L’INSTITUCIÓ DEL “CASAMIENTO EN CASA”.



Aquesta teoria tracta sobre el llinatge de Ramón Berenguer IV i l'origen del Casal d'Aragó, amb implicacions sobre elSenyal Reial, formulada per l'historiador Antonio Ubieto Arteta, que es basa en la institució jurídica consuetudinària del “Casamiento encasa ”, típica de l’alt Aragó.

Pedro Abarca (Jaca, 1619 - Palencia, 1693)
Teòleg i historiador. Catedràtic de la Universitat de Salamanca.
Madrid 1682

Farem unes consideracions al respecte:

1.   La figura del "casamiento en casa" apareix com a molt aviat al segle XV, dins d’un context de famílies agrícoles o ramaderes, perseguint la conservació i la pervivència d'un patrimoni familiar.

2.   Els reis d'Aragó es regien pels furs de Jaca, nucli justament del dret altaragonès els quals no recullen, ni esmenten, aquesta figura jurídica, a més de contenir preceptes que entren en contradicció directa amb la mateixa.

3.   La finalitat del "casamiento en casa" és la protecció de la figura del "heredero" i els seus drets hereditaris, en el cas que un dels cònjuges morís i que el vidu o vídua contragues nou matrimoni (en cas d'obtenir permís per a això), i així evitar el que podriem anomenar un efecte "ventafocs" es a dir, la perduda dels drets de l'hereu a favor d'un fill del nou matrimoni, o la divisió de la propietat entre dos o més hereus, el que podria portar a la desaparició d'aquesta.

Citant al jurista aragonès Francisco Sánchez Pascual al "Anuario de derecho aragonès" (1944): "En primer lugar, y en contra de lo que algunos opinan, el Casamiento en Casa se ha hecho para los hijos y por lo tanto cuando no quede sucesión dicho pacto no rige, porque no tiene razón de ser. Esta norma es la que rige y considero fundamental".

4.   En el cas de la successió al tron del regne d'Aragó, el problema rau justament en la falta d’un hereu vàlid, i per tant successor. No cal protegir-lo, cal triar-ne un, i així, en virtut del testament de Ramiro I, es procedeix a l'elecció d'un marit i del lliurament del poder directament a aquest. El poder "potestas" es lliura a perpetuïtat a Ramon Berenguer, com així ordena Ramiro II als seus súbdits, al tercer document, pel qual feia donació del regne, signat a Saragossa el 13 de novembre de 1137: "com per rei ho han de tenir i posseir, i que li guardin obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com rei". Potestas que transmet el comte al seu fill, no així el títol, dignitat real o "regnum" que el transmet Peronella, qui es reina no mes nominalment, la mà de la qual es lliura juntament amb el regne, alcomte, a l'edat d'1 any.

5.   Al moment del casament l’any 1150, passats entre 14 i 15 anys del lliurament del regne, Ramón Berenguer ja havia rebut del rei de Castella, i a títol personal, el regne de Saragossa (1140), i les ordres militars de l’Hospital de Jerusalem , del Sant Sepulcre, i la del Temple de Jerusalem (1141 - 1143), havien ja revertit sobre ell, també a títol personal, les parts corresponents del testament d'Alfons I. L’any 1158 el Papa Adrià IV va confirmar les donacions fetes, atorgant així el poder i autoritat corresponents sobre les terres del difunt “Batallador”, en virtut del seu testament, a nom d’en Ramon Berenguer IV i dels seus hereus.

6.   Ni els documents de concessió de les Ordres militars ni la butlla papal d'aprovació al·ludeixen a Ramon Berenguer com "príncep" o "dominador" d'Aragó, sino com a comte de Barcelona; així, constataven que seguien considerant vàlid el testament del rei Alfons I, que llegava el regne en parts iguals a les ordres militars de Jerusalem. Només aquest reconeixement del testament permetia concloure els acords de cessió de drets. Aquest reconeixement comporta el rebuig de l'elecció de Ramiro II el Monjo com a rei per una part dels nobles aragonesos, així com els seus edictes i decisions. Segons la investigació de P. Kehr (1946), citada per J. Cabestany: "[el papa Innocenci II] no va reconèixer el casament del Monjo ni, per tant, la legítima successió de Peronella".

Confirma també això el fet de que les renúncies de les ordres militars a l'herència d'Alfons el Batallador es van fer a favor de la persona de Ramon Berenguer de Barcelona, sense un sol esment de Ramiro ni de la seva filla, y que amb la seva butlla, el Papa, compleixi de facte la legalitat emanada del testament d'Alfons I, i feia veure que el regne d'Aragó havia passat del Batallador a mans de les Ordres militars, qui posteriorment ho cedien al comte de Barcelona.

Juan Briz Martínez

Saragossa 1620
7.   En cas que Ramon Berenguer hagués estat “absorbit”, "adoptat" o “incorporat” a la casa reial d'Aragó, continuant així aquesta linea, hauríem d'estar parlant de Ramon Berenguer I Princep o Dominador d'Aragó, o alguna cosa per l'estil, però sempre apareix a la historiografia com Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i príncep d'Aragó, es a dir, la numeració propia del casal de Barcelona.



Molt al contrari, tots, absolutament TOTS, els cronistes i historiadors donen per “finita” i “terminada” la línia dels reis d'Aragó, descendents de la branca navarresa d'Iñigo Arista, amb el retir d’en Ramiro II, i comencen el compte dels reis descendents per linea masculina dels comtes i Casa de Barcelona.


Gerónimo Zurita

Anales de la Corona de Aragón

Per exemple podem llegir a les cròniques de San Juan de la Peña: “Aquí femos fin et termino a los Reyes de Aragón…”,


Pedro Abarca afirmant: “Con su retiro (Ramiro II) feneció para Aragón la primera Varonía Real, llamada de Don Iñigo Arista…(y)... entró la segunda, y mas feliz Varonía de los Poderosos Príncipes de los bravos Catalanes

O a Gaspar Castellano: "Con el rey monje terminó la primera dinastía de los reyes de Aragón..."



8.   Ramon Berenguer IV va traslladar la Cort d' Aragó a Barcelona, ciutat comtal. Petronila va viure i va morir a Catalunya, i a Barcelona va ser enterrada. Alguns cronistes, com Briz Martínez, acusen el comte d'haver traslladat a l'Arxiu Reial de Barcelona, molts documents de l'arxiu de San Juan de la Peña, i d'haver deixat en desús, caient així en desgràcia, el panteó reial aragonès.


Fray Andrés Casaus y Torres (Jaca 1762 - ¿-¿)
Madrid 1806



9.   Tots els documents i privilegis expedits o confirmats per Ramon Berenguer son signats com a Comte de Barcelona; aquests inclouen les cartes de poblament de Lleida i Tortosa, així com la ratificació dels Furs de Saragossa i el "Privilegio de los veinte", sent aquests dos últims, ratificats al seu torn per el seu fill, Alfons II, qui signa com "filius Barchinonensis comitis".


Al 1997 el Dr. Josep Serrano i Daura va refutar-la a l’article titulat:La donació de Ramir II d’Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 ila institució del “casamiento en casa"



O també podeu consultar l’opinió del Dr. Alfonso García-Gallo de Diego.



X.M.C.  1/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada